Si deixo anar, qui sóc?

Fa temps que li dono voltes a una pregunta — una que gairebé cap líder formula en veu alta, però que modela silenciosament més de la seva agenda del que voldrien admetre: si deixo anar, qui sóc?

Mai no apareix formulada així, és clar. Apareix vestida amb raonaments sensats. "Aquest projecte és massa delicat." "Prefereixo revisar-ho jo mateix." "Puc fer-ho més ràpid." "Quan l'equip estigui una mica més madur, ho traspassaré." Cada frase, per si sola, se sosté. És difícil discutir-ne cap. Però quan seus amb la persona i mires el quadre general des d'un pas enrere, comença a prendre forma una altra cosa.

El que he vist emergir, una vegada i una altra, és una identitat lligada a estar al centre.

Per a molts dels directors amb qui he treballat, el seu sentit de valor professional s'ha construït, durant anys, sobre la mateixa base: ser la persona que ho manté tot unit, la que sap, la que apareix quan hi ha un problema. Els ha funcionat. Probablement és part del que els ha portat on són. I després algú — sovint des de Recursos Humans, o algú com jo en un procés de coaching — els suggereix que deleguin més, que deixin anar, que facin espai. Assenteixen. Ho entenen intel·lectualment. I no passa res.

No passa res, crec, perquè el que se'ls està demanant no és tàctic. Se'ls està demanant que separin dues coses que han estat fusionades durant molt de temps: el que fan i qui són.

A Leadership Circle, el model amb què treballo més sovint, aquest patró tendeix a aparèixer a la intersecció de tres dimensions: Controlador, Impulsat i Perfeccionista. I l'interessant és que no és realment una d'elles la que carrega el pes, són les tres reforçant-se mútuament. La necessitat de control proporciona seguretat. L'impuls proporciona identitat. El perfeccionisme ofereix una excusa raonable per no deixar anar mai completament. És un sistema tancat i, cal dir-ho, força efectiu per mantenir-te a flotant. Amb un inconvenient: no deixa espai per al creixement — ni per a la persona, ni per a l'equip.

És per això que, quan algú ve a una sessió dient "necessito delegar més", intento no entrar-hi per aquella porta. Hi entro per sota. Hi ha una conversa prèvia que gairebé ningú vol tenir abans de parlar sobre què deixar anar: si deixessis de ser la persona que ho manté tot unit, d'on vindria el teu sentit de valor professional?

Aquesta pregunta no s'respon en una sessió. De vegades triga mesos. I fins que no hi ha una resposta real — pròpia, no prestada — qualsevol pla de delegació és només paper.

Per a aquells que doneu suport a líders des de Recursos Humans, això té una implicació pràctica. Quan un executiu d'alt rendiment es resisteix a deixar anar, el problema rarament és sobre temps. No és sobre confiança en l'equip. No és sobre eines. És sobre identitat. I això no es resol amb un taller de delegació, per bé dissenyat que estigui.

Una pregunta per deixar-vos:

Quina part de qui ets professionalment depèn, ara mateix, de continuar sent indispensable?