Ho vaig fer jo, o només vaig refinar outputs?

La IA no canvia el teu patró. L'amplifica. L'ambiciós ara pot ser-ho sense sostre. Pujar el llistó ja no costa, i el que no costa, no es qüestiona.

Ho dic amb coneixement de causa, perquè el patró del qual parlo és el meu. I fa unes setmanes em vaig enxampar en plena escena.

No amb un client. Amb mi mateix. Estava treballant en un material que objectivament estava bé. Un any abans l'hauria donat per tancat. Però ara notava una altra cosa: una insatisfacció nova. Es podia iterar més. Es podia fer més. I vaig pujar jo sol el llistó, sense que ningú m'ho demanés.

No va ser una mala decisió. Va ser una decisió presa des d'on jo era.

Aquesta insatisfacció no es queda en un material. Es torna patró. Si puc fer més, començo a comprometre més. Vaig acceptar moltes més coses de les que hauria pogut sostenir uns mesos abans, confiant en la meva nova capacitat de produir gràcies a la IA. La frase interna, en acceptar, era sempre la mateixa: confio que podré crear-ho, ho faré molt bé i amb una qualitat excel·lent.

Abans, pujar així el llistó tenia un cost immediat i visible: el cos, el temps, el desgast. Aquest cost era finit, i de vegades era el propi motor que m'empenyia a parar. La IA el retira. Pujar el llistó ja no fa mal en el moment. Però el preu no desapareix: es cobra més tard, i per dos llocs on no estava mirant.

El primer és l'esgotament. Arriba després, quan els compromisos que vaig acceptar confiant en la palanca em deixen exhaust i lliurant coses de pitjor qualitat de les que hauria signat sense ella.

El segon m'inquieta més, perquè és més difícil de nomenar. Quan miro el que vaig produir així, m'adono que moltes vegades no és ni tan sols el que tenia en ment. I apareix la pregunta incòmoda: el que lliuro, ¿sóc jo, o estic refinant outputs? Ja no he sabrejat els continguts de la mateixa manera. No he pensat el disseny de la mateixa manera que ho feia abans. L'eina em prometia perfecció i, pel camí, em va treure el sabor.

Fa un temps vaig dir prou. No a l'eina, sinó a prendre tot el que em dóna només perquè puc. La IA pot iterar fins a l'infinit, i moltes d'aquestes iteracions són bones. Aquest és el problema: no para perquè alguna cosa estigui malament, para quan jo decideixo. I passat cert punt, el que surt deixa de ser meu. Per això el principi de Covey, començar amb la fi en ment, té més rellevància que mai: si tinc clar el final abans de començar, construeixo jo l'estructura i deixo que la IA m'ajudi a aixecar-la, no que m'arrossegui —ni cap a comprometre de més, ni cap a iterar fins a perdre'm.

Sé fer aquesta pregunta als altres. Em costa més fer-me-la a mi mateix.

Així que la deixo aquí, en veu alta, per si a algú li resona: en l'últim que vas dissenyar, ¿seguies tenint clar el teu fi, o el vas anar perdent iteració rere iteració?