El que no canvia entre generacions

Porto fent la mateixa xerrada sobre lideratge intergeneracional per a un programa de desenvolupament executiu des del 2019. Des d'aleshores he tingut tres fills i moltes coses han canviat. A les primeres edicions parlàvem sobretot dels Millennials. Ara la GenZ ha agafat el protagonisme. Els temes de moda segueixen rotant.

Però hi ha una cosa que no canvia.

Quan demano als líders de la sala que pensin en el seu líder ideal i em diguin què va fer aquella persona per ells, la resposta és gairebé sempre la mateixa. No importa si són Boomers, GenX, Millennials o GenZ. El seu líder ideal els va escoltar. Va mostrar interès real. Va confiar en ells. Els va ajudar a créixer. Els va protegir. Els va trobar al seu nivell de desenvolupament i els va donar el que necessitaven en aquell moment.

Això es repeteix edició rere edició. I mentre escolto la resposta d'avui, la mateixa que vaig escoltar el 2019, penso el mateix: si tots volem pràcticament el mateix d'un líder, per què seguim parlant de la bretxa generacional com si fóssim espècies diferents?

El que manté viva aquesta narrativa, almenys pel que veig a la meva pràctica, és quelcom que anomenaria egocentrisme generacional. Assumim que estem sent empàtics amb una altra generació perquè els tractem com a nosaltres ens agradaria ser tractats, o com va funcionar bé per a nosaltres ser tractats. Sona bé. Però segueix sent una projecció. El que va funcionar per a nosaltres no és necessàriament transferible als altres.

Un exemple que veig sovint. Un responsable em diu: els dono visibilitat, me'ls emporto a totes les reunions, els dono accés a tot. Als seus ulls, això és ajudar-los a créixer. I moltes vegades, sense adonar-se'n, el que estan donant és exposició sense cap sentit associat. Per a aquella persona més jove, estar a la reunió sense saber per què, sense una expectativa clara, sense que li demanin res concret, és una experiència buida.

La petita peça que mou això no és complicada. És dir-los: vine, pren nota del que et sembli rellevant, i després en parlem. Què en penses? Quin és el teu feedback? Què faries diferent? Quan els guies amb preguntes ajustades al seu nivell, la mateixa reunió deixa de ser presència i es converteix en participació amb sentit.

Hi ha una altra part que veig sovint. Aquestes generacions arriben immerses en el món digital, amb una pandèmia al darrere i molt de canvi social, familiar i tecnològic. De vegades els costa compartir com estan o què pensen. I el líder, que no rep res, assumeix desinterès. Però el silenci d'algú amb menys experiència no és desinterès. Sovint el que falta és que el líder amb més experiència ho modeli primer: compartir les seves pròpies opinions, les seves expectatives, com se sent. I només llavors, amb el temps, començar a preguntar-ho.

Menys és més. Interaccions curtes, freqüents, enfocades. Solen ser molt més efectives que una agenda d'exposició sense guió.

I si avui me'n vaig pensant una cosa, és aquesta: el cercle es repetirà a menys que algú faci alguna cosa diferent. Aquesta responsabilitat, al meu parer, pertany al qui té més experiència i més recorregut. No al qui acaba d'arribar.

Quan va ser l'última vegada que realment vas preguntar a la persona més jove prop teu què necessita de tu, en lloc de donar-li el que t'hauria agradat rebre?